Neuroarquitectura, com influeix l’arquitectura a la nostra vida

El teu benestar està relacionat estretament amb l’espai en què vius i treballes. Per aquest motiu, la neuroarquitectura té una importància vital per concebre tant les ciutats presents com les futures. T’expliquem de què es tracta, com va néixer i quines característiques té.

A què ens referim amb neuroarquitectura?

És una disciplina en què els neurocientífics i els arquitectes treballen braç a braç per un objectiu comú: crear espais que potenciïn la felicitat, la productivitat i, per descomptat, la qualitat de vida. La neuroarquitectura, per tant, analitza com els edificis afecten l’estat anímic. En definitiva, apel·la a les emocions. Tenint en compte que el 90 % del temps que estàs despert el passes dins d’un lloc tancat, no hi ha dubte que és un recurs d’una gran ajuda per reduir en la mesura que sigui possible dos trastorns tan arrelats en la societat contemporània com l’estrès i l’ansietat.

Quin origen té?

Cap a la meitat de la dècada dels cinquanta, l’investigador i viròleg estatunidenc Jonas Salk va passar uns quants anys tancat en un soterrani fosc de la Universitat de Pittsburgh mirant de trobar una vacuna contra la pòlio. Per més que hi va posar tot l’afany i l’esforç, no va aconseguir mai trobar l’anhelada cura en aquell entorn tan claustrofòbic. No obstant això, la sort li va canviar quan va decidir passar una temporada al poble medieval italià d’Assís, concretament al Convent de Sant Francesc. Allà, passejant entre aquells claustres espectaculars, finalment les idees li van tornar a fluir i va trobar la llavor de l’anhelada vacuna. De tornada al seu país natal, convençut que aquell lloc tan inspirador havia estat el culpable de la seva gesta mèdica, Salk va reclutar l’arquitecte Louis Kahn perquè construís entre el 1959 i el 1965 a La Jolla, Califòrnia, l’ l’Institut Salk d’Estudis Biològics. Aquest centre de recerca, nascut amb la voluntat de fomentar la creativitat dels investigadors, és considerat la màxima icona de la neuroarquitectura. A més, va ser l’origen per a la creació el 2003 de l’Acadèmia de Neurociències per a l’Arquitectura (ANFA) a San Diego, el màxim divulgador actualment d’aquesta tendència.

De tota manera, Kahn no és el pare pròpiament dit de la neuroarquitectura. Abans, al llarg de la història, s’han construït tota mena d’edificacions amb la capacitat de transmetre idees, estats d’ànim i sentiments a la gent. Sense anar més lluny, tenim les piràmides egípcies, les monumentals catedrals que van proliferar a Europa o la grandiositat del Palau de Versalles, exemples arquitectònics que generen emocions en les persones que els recorren, observen o visiten.

Quins són els aspectes més importants de la neuroarquitectura i quins beneficis aporten?

Malgrat que no hi ha un decàleg pròpiament dit, els neuroarquictes han detectat per mitjà de nombroses recerques uns certs patrons comuns de comportament davant de determinats estímuls. Ara, a diferència del que passava en dècades anteriors, la neurociència té la capacitat de comprendre millor com el cervell analitza, interpreta i reconstrueix el temps i l’espai, fet que dona una valuosa informació als arquitectes a l’hora de projectar edificis (independentment que siguin institucions públiques o privades, espais de treball o fins i tot habitatges d’ús particular). Aquestes són les conclusions principals a què han arribat:

Il·luminació: la llum natural no tan sols ajuda a tenir un estat d’ànim més bo. Entre altres virtuts, permet que puguis estar més concentrat perquè activa les ones alfa del cervell, que són les relacionades amb les situacions de relaxació, lucidesa i absència de pensaments complexos. En canvi, la llum artificial produeix un augment de la freqüència cardíaca, incentiva la ansietat i, a més, com que t’has d’esforçar més en la tasca que estàs fent, repercuteix de manera negativa en la productivitat.
Colors: les tonalitats neutres o que provenen de la natura (com ara el blau, el verd o el groc) són unes bones aliades contra l’estrès i fan créixer la sensació de confort. Per això, si des de la finestra de l’oficina pots veure el mar o un espai verd, molt probablement et distrauràs menys i estaràs més calmat. Això, òbviament, es pot aplicar a les escoles.
Formes arquitectòniques: les habitacions quadrades apesaren més que les rectangulars. I pel que fa als angles, els contorns suaus o curvilinis ofereixen una sensació de comoditat i seguretat, tot al contrari que els angles marcats.
El soroll: es un altre gran enemic per combatre, ja que estimula l’alliberament de cortisol, l’hormona de l’estrès. L’excés d’aquesta hormona pot afectar la manera de processar les emocions, l’aprenentatge, el raonament i el control dels impulsos.
Els sostres: està demostrat que els més alts són perfectes per desenvolupar activitats més abstractes i creatives (per això els artistes trien aquesta opció en els seus estudis), mentre que els més baixos estan pensats expressament per a accions més concretes que requereixen parar atenció als petits detalls (el que passa a les sales d’operacions dels hospitals).

Com serà el futur de la neuroarquitectura?

Segons l’ONU, de cara al 2050 s’estima que dues de cada tres persones al món residiran en una metròpolis. És per això mateix que la neuroarquitectura hauria de servir de guia per dissenyar una ciutat eficient i un entorn saludable que erradiqui en la mesura que sigui possible els efectes nocius propis de la vida urbanita.

És veritat que, en una esfera estrictament laboral, ja hi ha al país rèpliques d’aquelles empreses tecnològiques de l’estat de Califòrnia que fa anys que promouen aquest model (vet aquí les oficines de Facebook o Google a la capital), com també l’Edifici Cuzco IV al passeig de la Castellana de Madrid o estudis com ARK Arquitectos i la companyia DoWe, que abracen la neuroarquitectura com a pilar de la seva feina. No obstant això, aquesta premissa es podria extrapolar encara més als habitatges, escoles, instituts i universitats, de la mateixa manera que als centres hospitalaris i a les residències de gent gran. Com que és una disciplina relativament jove, amb menys de dues dècades de vida, actualment continua en via de desenvolupament. I encara que seria ideal que els arquitectes incloguessin aquestes idees en els seus projectes, de moment tan sols són suggeriments que poden (o no) prendre en consideració. En un món ideal, la neuroarquitectura seria molt beneficiosa per a tots nosaltres, però encara cal veure si s’aplicarà de manera massiva a les nostres ciutats. El temps dirà si, més enllà d’una proposta utòpica, passarà a ser una realitat.